Adéu, capitalisme
CARLES MASIÀ I MARTA SALINAS |
08/08/2012
Jordi Garcia Jané és cooperativista i participa
activament en diversos col·lectius socials a Catalunya, com la Xarxa
d’Economia Solidària (XES) i l’Ateneu Popular Julia Romera, de Santa
Coloma de Gramenet. A més, és escriptor i conferenciant habitual sobre
temes d’economia solidària, democràcia participativa i alternatives
socials en general. A part de nombrosos articles per a revistes com
‘Illacrua’, ‘Nexe’ o el setmanari ‘Directa’, és coautor de llibres com
‘¡Abajo los muros de los cuarteles!’ (1981), ‘Amb raó, insubmissió’
(1989), ‘La dimensió cooperativa’ (2001, 2006), ‘Economía solidaria y
crisis capitalista’ (2010) i ‘Democracia económica’ (2011), aquests tres
darrers publicats a Icaria editorial. També amb aquesta editorial, ara
publica ‘Adéu capitalisme. 15M-2031’
Què és el que t’impulsa a concebre un nou model de societat?
Jo no m’atreviria a parlar de model, tan sols d’esbós de sistema.
M’impulsen la necessitat i la possibilitat alhora. Fa anys que,
participant en diferents moviments, penso que necessitem crear
alternatives factibles al sistema capitalista per tal d’animar a l’acció
col·lectiva, orientar les lluites socials i dotar-les de més
credibilitat. D’altra banda, vaig tenir la sort de guanyar una beca
convocada per Nova i altres organitzacions per proposar models
socioeconòmics alternatius i això ha permès que em pugui dedicar durant
uns mesos a cristal·litzar, depurar i vertebrar un munt de propostes
alternatives que, d’una altra manera, no hauria tingut temps de fer.
Dediques el llibre a Ramón Fernández Durán (1947-2011). Com t’ha influït?
Ramón Fernández Durán va ser un referent per a una generació, la de les
lluites contra el Quinto Centenario, l’Europa del capital, la
globalització... Em van inspirar molt els seus llibres El movimiento
alternativo en Berlín i un clàssic, La explosión del desorden. En la
seva obra pòstuma, La quiebra del capitalismo global: 2000-2030, afirma
que el capitalisme està en declivi i que, a partir d’ara, poden sorgir
capitalismes regionals completament bàrbars, però també societats més
lliures, una mena de socialismes ecològics antipatriarcals. De fet, el
títol del meu llibre vol ser la continuació optimista de la seva tesi,
de manera que plantejo com a hipòtesi la possibilitat que, a partir de
2031, alguns territoris del món s’alliberin del capitalisme i transitin
cap a noves societats més democràtiques, lliures i sostenibles.
Quines altres lectures o autores t’han inspirat a l’hora de redactar la proposta?
Autors com André Gorz, Unger, Jorge Riechmann, Raúl Zibechi, Michael
Löwy, Tomás Villasante... així com altres propostes de models
postcapitalistes: la democràcia econòmica de David Schweickart,
l’economia del bé comú de Christian Felber, el decreixement de Serge
Latouche i altres, la Parecon de Robin Hahnel i Michael Albert, la
democràcia inclusiva de Takis Fotopoulos...
Anomenes el teu model ecodemocràcia cooperativa. Pots definir-lo en poques paraules?
Es tracta d’un sistema social basat, d’una banda, en una economia
democràtica, social i solidària, on s’han reduït notablement les
desigualtats econòmiques entre les persones i s’han reconvertit
ecològicament la producció i el consum i, de l’altra, en una democràcia
participativa i inclusiva, que combina mecanismes de democràcia
representativa, considerablement millorada respecte de l’actual, amb
altres de democràcia comunitària i directa, partint sempre de la
primacia de la voluntat ciutadana respecte dels seus representants.
En la societat que descrius, destaques el paper actiu de la gent. Les persones tenen interès de participar tant?
L’esbós de sistema social que proposo no requereix que totes les
persones participin activament al seu barri, a la seva feina o en les
decisions polítiques a tots nivells perquè no seria realista. Tinc la
impressió que algunes propostes de sistemes alternatius –en els quals
jo, personalment, preferiria viure més que en el meu!– no són viables
perquè demanen un tipus de persona tan conscienciada, altruista i
participativa que gairebé no existeix. Per això, la proposta
d’ecodemocràcia cooperativa admet diferents nivells d’implicació de les
persones en la vida col·lectiva. Per exemple, la majoria d’empreses
d’aquesta hipotètica societat postcapitalista serien de propietat social
i de gestió cooperativa. Això implicaria que els treballadors les
administrarien de manera democràtica; ara bé, la intensitat d’aplicació
del principi democràtic dependria de cada col•lectiu de treballadors:
uns triarien formes de gestió més delegatives (l’assemblea tria i
controla la direcció, que gestiona i dirigeix), mentre que altres
optarien per formes de democràcia directa (assemblees freqüents, equips
de treball autònoms...). De fet, dues característiques generals del
model són que concep la democràcia com un procés que necessita
actualitzar-se permanentment i, a més, que fomenta la demodiversitat, és
a dir, l’assaig de diferents formes de democràcia. Resumint: lluitar i
construir l’ecodemocràcia cooperativa o viure en una societat d’aquest
tipus no pot ser apte “només per a sants o revolucionàries”; si fos
així, no ens en sortiríem!
Quins són els primers passos que s’han de fer per avançar cap a l’ecodemocràcia cooperativa?
Parteixo del fet que l’ecodemocràcia cooperativa, com qualsevol sistema
nou, ja es troba embrionàriament en el ventre del sistema dominant, el
capitalisme. Per tant, no comencem de zero; el que cal, en la meva
opinió, és articular una estratègia que anomeno d’empoderament popular,
que passa per desenvolupar tres vies d’acció complementàries. La primera
via consisteix en la construcció de contrapoders o poders no estatals i
suposa crear i articular formes alternatives de treballar, consumir,
relacionar-se, habitar, aprendre..., regides per valors contrahegemònics
com la cooperació, la igualtat, la democràcia i la sostenibilitat;
aquestes formes han de ser la base de la futura societat. La segona via
és la de la mobilització popular no violenta, és a dir, l’extensió i
l’articulació de lluites que utilitzin les tècniques no violentes (no
cooperació, desobediència civil) i que vagin saltant d’objectius
concrets a curt termini a objectius orientats a fer reformes
estructurals, fins a desembocar en una sublevació civil no violenta que
provoqui un canvi polític que situï organitzacions afins als moviments
emancipadors al govern. La tercera via enllaça amb aquest moment de
canvi polític i és la via que anomeno electoral o institucional. Jo no
crec en la tesi de Holloway de “canviar la societat sense prendre el
poder”. És clar que nosaltres podem passar del poder, el problema és que
el poder no passarà de nosaltres! O sigui, el canvi exclusivament des
de baix és el fonamental, però no podem prescindir de neutralitzar
algunes institucions i reorganitzar-ne d’altres i això passa per
controlar democràticament les institucions; seria la perspectiva que
poden estar treballant en aquests moments les candidatures municipals
alternatives a casa nostra o Bildu al País Basc. Ara bé, ens
equivocaríem si confiéssim la transformació a les institucions. La
pressió sobre els governants, encara que siguin dels nostres, per part
dels moviments socials i les lluites populars independents de tot partit
o organització amb vocació institucional no pot afluixar en cap moment.
De totes les experiències transformadores que descrius al llibre, podries destacar les més significatives?
El procés de planificació democràtica i descentralitzada de l’Estat de
Kerala, a l’Índia; el procés d’elaboració de la nova constitució
islandesa; les cooperatives de crèdit sense interessos, com la JAK
sueca; els procomuns digitals; les desenes de milers de cooperatives de
treball que hi ha arreu del món, que fan que la gent treballadora
autogestioni les seves empreses. També podria esmentar les monedes
locals, com el Chiengauer alemany; els ecobarris, les ecoaldees i les
urbanitzacions comunitàries; les ciutats en transició...
La teva proposta fa molt d’èmfasi en la no-violència. Creus
que es poden trencar les estructures de l’Estat sense recórrer a la
violència?
Històricament, la no-violència ha demostrat que és capaç de produir
canvis polítics. Podem esmentar l’exemple de Gandhi a l’Índia, les
lluites per la descolonització d’alguns països de l’Àfrica o casos més
recents, com la primavera àrab a Tunísia i Egipte. De fet, hi ha un
estudi fet per Erica Chenoweth, de la Universitat de Stanford, en què,
analitzant el desenllaç de 323 campanyes reivindicatives al món entre el
1900 i el 2006, conclou que, de les lluites que van triomfar totalment o
parcialment, a la vora d’un 70% van emprar la força no violenta. Més
encara, constata que, quan la lluita política es feia a través de la
guerra de guerrilles o la insurrecció armada, normalment, el nou règim
acabava sent una dictadura, al contrari que quan es feia a través de la
desobediència civil no violenta. Per tant, crec que, en societats com la
nostra, una estratègia de lluita no violenta basada en la no cooperació
i la desobediència civil és la més efectiva i, naturalment, la més
ètica. Això no significa absolutitzar la no-violència: hi ha oponents i
circumstàncies en què, probablement, la no-violència sigui inútil, però,
ara i aquí, crec que és la millor opció que tenim.
Hi ha gent que associa no-violència amb passivitat...
L’acció directa no violenta no és resignació ni passivitat; molts cops
comporta desobeir la legalitat, tal com va fer el moviment d’objecció de
consciència i d’insubmissió. En el fons, el poder dominant té més por
de la no cooperació i la desobediència civil no violenta que no de la
crema de quatre contenidors, perquè li és més fàcil convertir els
problemes polítics en problemes d’ordre públic i legitimar-se davant
d’una majoria social que valora sobre manera sentir-se segura.
Algunes autores diuen que l’ésser humà viu en tensió entre
els comportaments egoistes/individualistes i els altruistes/cooperatius.
Què en penses?
L’ésser humà està en construcció; l’evolució no s’atura amb l’Homo
sapiens. La nostra configuració com a espècie és més cooperativa que no
pas competitiva perquè, biològicament, som molt vulnerables. La prova és
que necessitem un llarg període de criança, les dones necessiten algú
altre per parir amb seguretat... d’aquí ve que la cooperació sigui la
millor estratègia de supervivència per a la nostra espècie i, en
general, per a tota vida. Això no vol dir que siguem cooperadors al cent
per cent; també tenim tendències egoistes (individuals o clàniques),
que són afavorides pels sistemes socials basats en la desigualtat com el
capitalisme.
“Cal mobilitzar-se alhora i a fons a tot el continent”
Creus que la resposta social davant la crisi està a l’alçada de les circumstàncies?
Partim d’un nivell de consciència i d’organització social molt baixos,
amb un hiperindividualisme molt arrelat. Per tant, hem d’operar en un
escenari complicadíssim. Davant d’això, potser el millor que poden fer
les persones i els col•lectius que lluitem per la transformació social
és renovar el llenguatge polític, guanyar en coherència i compromís
personal, ser més creatius i inclusius en les formes d’acció
col•lectiva, unir les principals reivindicacions sectorials pels drets
socials en plataformes unitàries de lluita i centrar-nos a obtenir
petites victòries que realimentin les organitzacions i les lluites.
Cal coordinació, doncs.
S’han fet moltes vagues generals a Europa des de 2008 i totes s’han
convocat per fer front a polítiques que
provenien de la Unió Europea,
però, en canvi, no hem estat capaços de coordinar-ne ni una a escala
europea. O ens mobilitzem alhora a tot el continent i a fons, o serà
molt difícil trencar les polítiques neoliberals d’ajust.
Si la crisi s’aguditza, creus que les mobilitzacions augmentaran?
No crec en aquesta idea de “com pitjor, millor”. Si mirem enrere, estem
en una situació semblant a la de 1930. Què va passar, llavors? Hi va
haver alguns intents revolucionaris –el Front Popular a França, la
revolució social a l’Estat espanyol–, però alhora van sorgir els
feixismes, que, al final, es van acabar imposant... i de quina manera!
En aquests moments, si les forces anticapitalistes no són capaces
d’obtenir victòries i fer veure a la ciutadania que aquest és el camí
per millorar les pròpies vides, bona part de la població optarà per
respostes més xenòfobes i feixistes. La desesperació no sol ser bona per
a res.
[Entrevista publicada a la Directa 271 del 2 de maig de 2012]
